LAURENCE ANYWAYS
Anit vaig anar a veure Laurence Anyways finalment. Portava esperant la
pel·lícula ja quan només era un projecte mencionat per Xavier Dolan i va ser
ahir quan em vaig enfonsar en la butaca disposada a submergir-me en l'univers
oníric del jove director.
Francament, no em crec capaç de fer una crítica constructiva a la
primera visió de la pel·lícula , perquè sóc massa fan de Dolan i perquè vaig
anar al cine amb la idea de que veuria una joia. Ho reconec.
No obstant, puc entendre que l'espectador puga estar
decepcionat o encegat per tant d'excés. Laurence Anyways és molt
diferent a 'Les amours imaginaires' o a 'J'ai tué ma mère'. Costa molt més de digerir.
Dolan segueix recordant-nos que 'Il
n'y a pas d'amour hereux' i inconscientment ( o conscientment, qui sap) continua la seua trilogia sobre l'amor impossible. Si'J'ai tué ma mère' era la història d'amor
impossible entre un adolescent i la seua mare, i 'Les amours imaginaires' és
l'amor impossible entre joves, 'Laurence Anyways' és presenta com un amor adult impossible.
En constant canvi d'una escena altra, colors molt vistosos i
fent ús de l'art kitsh la película pot ser una joia per als bulímics visuals
com jo, al mateix temps que pot resultar una bomba barroca explosiva per a molts
d'altres. No obstant, crec que sí que existeix la preocupació per trobar l'equilibri dins la pròpia estètica, trobem una gran armonia plàstica, una rica paleta de colors que encaixa amb una rica paleta de música. És aquesta, una de les qualitats que més admire de Dolan, coneix molt bé l'art de mesclar i de crear metàfores visuals. La pel·lícula està plena de fotogrames de gran
bellesa i emoció que queden gravats a la ment.
Laurence Anyways és una pel·lícula sobre la identitat sexual i sobre l'amor però també ho és sobre la mirada. La
mirada de la societat cap a la gent diferent, cap als marginats. És una pel·lícula diferent, transgressora, intel·ligent. « C’est spécial », com dirien els personatges de la
pel·lícula. Especial...
Siga com siga, altament recomanable.
