CASA PER A UNA XICA NÒMADA (1985)

L’única certesa que ens queda avui dels pares de l’arquitectura és la sospita que Mies va formular anys enrere: “La vivenda del nostre temps encara no existeix. No obstant, la transformació del mode de vida exigeix la seua realització”. I partint d’aquesta idea em pose a imaginar. On viurem d’ací a cent anys si és que encara hi haurà vida a la terra? L’arquitectura serà diferent? L’arquitectura ens farà més lliures? No ho sé. L’únic que sé és que l’arquitectura té alguna cosa molt potent a dir a favor de la llibertat i la vida dels humans. Però si parlem d’una “nova” arquitectura, ja res tindrà a veure amb la suposada llibertat de les formes arquitectòniques modernes, que reivindiquen una racionalitat de l'espai basada en un límit-mur que ho separa tot.

L’aposta per la remodelació de l’espai urbà i domèstic com accés a una existència més lliure no és gens novedós en la història de l’arquitectura moderna. Amb la vanguardia situacionista arrenquen conceptes com la dérive de Debord que ja apuntava al trànsit fugaç, o l’obra de Constant New Babylon on es proposava una ciutat nòmada. Però aquestes idees van ser ideals utòpics abocats a l’esfera artística. Esfera que, siga dit de pas, deixava de banda l’operativitat i la materialitat física.

Encara avui, un conjunt d’arquitectes ( que sempre m’encanta col·leccionar) continua desplaçant les seues obres a altres superficies més artístiques. Són artistes que van a la deriva de la disciplina. Arribats a aquest punt us presente el descobriment d’avui: La casa per a la xica nòmada (1985), de Toyo Ito. En aquesta vivenda, Ito no només questiona sinó que interroga sobre el sentit de la vivenda. És possible el nomadisme en una ciutat? Podria donar-se la possibilitat de que allò privat succeïs en espais fora de la vivenda? Toyo Ito imagina que sí. Que és possible acceptant que la vida del nòmada de les noves ciutats passa mentre utilitza fragments d’espai urbà en forma de collage.

 En la Casa per a una xica nòmada Toyo Ito pretén crear un nou prototip d’habitatge en la gran ciutat de Tokio. Per a definir-lo posa com exemple de resident a una xica jove. Mostra com la ciutat s’endinsa dins la casa robant llocs i funcions. Els serveis que donen aquestes grans ciutats són més que suficients com per a abastir a una persona amb independència de la seua casa, exceptuant per al descans i el refugi. Aquesta xica nòmada, tan lligada a la ciutat, farà ús dels serveis públics eliminant així la zona de lavabo de casa. Utilitzarà llocs de la ciutat amb fi lúdic sense necessitat de tenir una sala d'estar. Sí, pot ser resulta tot massa utòpic.

Però imaginem tornar als origens per un moment.

L'arquitectura com a vestimenta. 

L'arquitectura com a refugi. 

L'arquitectura primitiva.