Thursday, June 11, 2015

DISSENYANT METÀFORES


"Ell comença deixant senyals discretes en el paisatge, gairebé empremtes invisibles, després continua construint arquitectures reals o metàfores de la professió de l'arquitecte. "
(Barbara Radice)

Design Metaphors és una seqüència de fotografies preses per Ettore Sottsass durant els seus viatges als deserts d’Espanya (Barcelona, Madrid, Almeria, Granada) i als Pirineus. Les metàfores són Land Art contemporani o pseudo-construccions-arquitectòniques creades en el paisatge amb materials primaris com fusta, pedra, fulles, teles... Ettore, que des de ben petit ja utilitzava la fotografia com a eina fonamental en el procés creatiu, tracta de buscar imatges en el paisatge per tal de qüestionar el rol i la responsabilitat de l'arquitecte en la cultura contemporània industrial.

Amb aquestes construccions va tractar d’investigar la relació entre l’individu i el medi físic i fer una reflexió sobre la manera d'habitar. A les seues imatges trobem cases sense parets ni sostres, portes que miren el buit, llits on no es pot dormir...  un conjunt d'objectes que posen a l’home d’espectador en front del significat vertader de la seua pròpia existència.

Llavors, què pretenia? Què buscava descobrir?
Jo pense que tan sols volia pessigar els nostres cervells, treure'ls a passejar pel medi físic i fer-los passar un test. Cada títol amaga una metàfora dissenyada, dibuixada al paisatge; un paisatge eternament primordial, on la presència de l'artista constitueix un acte simbòlic. 



Architettura virtuale, 1973

Disegno di un pavimento su cui tuoi passi sarrano incerti, 1973

Disegno di una porta per entrare nell’ombra, 1973

Disegno di una delle mille sale d’aspetto dove consumerai la tua vita, 1976

Disegno di una scala per entrare in una casa molto ricca, 1974

In ogni stanza c’è il fantasmo del sesso, 1973

Disegno di una autostrada tra due formicai, 1973

Disegno di un televisore per farfalle notturne, 1976

 Disegno di un letto bello : non tutti hanno un letto profumato, 1976
La mia fidanzata ogni giorno prende il metrò, 1977

La mia fidanzata saluta l’architettura, 1978


Sunday, April 19, 2015

CABANES EN LA NEU: ICE HUTS


L'altre dia, vaig anar a parar al que podria ser l'escenari per a la pròxima pel·lícula de Wes Anderson. Però no, de moment tan sols són fotografies de Richard Johnson, un apassionat dels pescadors sobre els llacs congelats del Canadà. Bo, més que els pescadors el que l’apassiona son les petites cabanes que aquests es construeixen per tal de protegir-se del fred i del vent. Sota el títol Ice Huts el fotògraf ha creat una serie que va prenent cada hivern durant els seus passejos per les províncies del Canadà. Ja n’ha fotografiat més de cent, meravellant-se, milímetre a milímetre, de les seues similituds i diferències. 
Al cap i a la fi només són petites casetes construides amb el mínim pressupost, però tan plenes de personalitat, tan plenes de vida...

Bulímia visual assegurada.


Tuesday, March 31, 2015

CASA PER A UNA XICA NÒMADA (1985)


L’única certesa que ens queda avui dels pares de l’arquitectura és la sospita que Mies va formular anys enrere: “La vivenda del nostre temps encara no existeix. No obstant, la transformació del mode de vida exigeix la seua realització”. I partint d’aquesta idea em pose a imaginar. On viurem d’ací a cent anys si és que encara hi haurà vida a la terra? L’arquitectura serà diferent? L’arquitectura ens farà més lliures? No ho sé. L’únic que sé és que l’arquitectura té alguna cosa molt potent a dir a favor de la llibertat i la vida dels humans. Però si parlem d’una “nova” arquitectura, ja res tindrà a veure amb la suposada llibertat de les formes arquitectòniques modernes, que reivindiquen una racionalitat de l'espai basada en un límit-mur que ho separa tot.

L’aposta per la remodelació de l’espai urbà i domèstic com accés a una existència més lliure no és gens novedós en la història de l’arquitectura moderna. Amb la vanguardia situacionista arrenquen conceptes com la dérive de Debord que ja apuntava al trànsit fugaç, o l’obra de Constant New Babylon on es proposava una ciutat nòmada. Però aquestes idees van ser ideals utòpics abocats a l’esfera artística. Esfera que, siga dit de pas, deixava de banda l’operativitat i la materialitat física.

Encara avui, un conjunt d’arquitectes ( que sempre m’encanta col·leccionar) continua desplaçant les seues obres a altres superficies més artístiques. Són artistes que van a la deriva de la disciplina. Arribats a aquest punt us presente el descobriment d’avui: La casa per a la xica nòmada (1985), de Toyo Ito. En aquesta vivenda, Ito no només questiona sinó que interroga sobre el sentit de la vivenda. És possible el nomadisme en una ciutat? Podria donar-se la possibilitat de que allò privat succeïs en espais fora de la vivenda? Toyo Ito imagina que sí. Que és possible acceptant que la vida del nòmada de les noves ciutats passa mentre utilitza fragments d’espai urbà en forma de collage.

 En la Casa per a una xica nòmada Toyo Ito pretén crear un nou prototip d’habitatge en la gran ciutat de Tokio. Per a definir-lo posa com exemple de resident a una xica jove. Mostra com la ciutat s’endinsa dins la casa robant llocs i funcions. Els serveis que donen aquestes grans ciutats són més que suficients com per a abastir a una persona amb independència de la seua casa, exceptuant per al descans i el refugi. Aquesta xica nòmada, tan lligada a la ciutat, farà ús dels serveis públics eliminant així la zona de lavabo de casa. Utilitzarà llocs de la ciutat amb fi lúdic sense necessitat de tenir una sala d'estar. Sí, pot ser resulta tot massa utòpic.

Però imaginem tornar als origens per un moment.
L'arquitectura com a vestimenta. 
L'arquitectura com a refugi. 
L'arquitectura primitiva. 

  


Saturday, February 14, 2015

OH LÀ LÀ

 


Le Corbusier un dia, fugint del racionalisme, va conèixer a Charles de Beistegui, un multi-milionari excèntric que col·leccionava obres d'art a meitat del segle XX i d'aquesta casualitat va nèixer un deliri d'habitatge que mai creuria capaç de descobrir. Un projecte paradoxal on caldria saber fins a quin punt posa Beistegui o el propi Le Corbusier. 
El projecte es tracta d'un àtic al cor de París des d'on es por contemplar la Torre Eiffel i l'Arc de Triomf. La part de les terrasses exteriors es troba encatifada amb herba, amb una llar de foc d'estil rococó, mobiliari i un espill. L'espill. Recorda un tant a una de les pintures de Magritte. En aquest espai Le Corbusier juga amb el surrealisme, pot ser impulsat pel desig del seu client capriciós però el que surt de tot açò és una cosa molt més potent. El jardí de l'àtic de Beistegui empeny l'experiència d'un lloc arquitectònic contra les definicions. Un lloc arquitectònic que crea tensions entre dins i fora, representades per l'espill. Cadascú que es reflexa en ell experimenta la seua existència com un dins i fora, com un mateix i el reflex d'un mateix. El propi acte de mirar-se a un espill és un intent de redescobrir-se. L'espill en l'àtic de Beistegui és la clau de l'experiència que ofereix.
L'àtic de Beistegui és un espai per a la formació. És com la sorpresa de conèixer a algú per primera vegada que saps que immediatament estimaràs. Aquest encontre inesperat és la font surrealista de bellesa.
L'espill també és com una analogia a Narcís reflexat en l'aigua. De la mateixa manera que el narcís  està obsessionat en ell mateix, el jardí de Besitegui és un espai obsesionat en l'espai. Un espai que parla sobre ell mateix i es forma d'acord al seu propi concepte relfexat en l'espill. 
Tot plegat es tracta de l'espai en el seu efecte mes contradictori   perquè qüestiona la causa i la localització del que conté.

I ara dieu-me, havieu intuït alguna vegada aquesta cara oculta de Le Corbusier?



Thursday, January 29, 2015

CITROËN KAR-A-SUTRA


Bellini cree que los coches actuales son espacios incómodos donde la gente, encajonada, no pueden disfrutar plenamente del placer sensorial del movimiento en un espacio abierto. Igualmente se muestra escéptico respecto a las caravanas actuales que, aunque diseñadas para la movilidad, se niegan a desarrollar ese aspecto del diseño y se limitan a crear un “hogar-dulce-hogar” sobre cuatro ruedas. 
Su prototipo es simplemente una caja transparente de acero y vidrio, con techo y paredes móviles que pueden ascender desde una altura “de viaje” de cuatro pies a una “vivible” de 7 pies. Cuando esto ocurre, el Kar-a-Sutra se convierte en un lugar sin posiciones fijas, donde una familia puede reorganizar libremente  de múltiples maneras unos cojines especialmente diseñados.
No tiene baño ni cocina, porque no pretende ser otra cosa que una cápsula de exploración que uno puede alquilar cuando llega al mar o la montaña (si es posible, según Bellini, con transporte público). Su diseño implica también, por tanto, un claro concepto urbano, reservando el coche para los desplazamientos locales y el transporte público para conectar ciudades.
To stretch out, sleep, smile, chat face-to-face, stand up, enjoy the sun, take photos, play cards, eat and drink, make love, buy a horse and a piano along the way... Forerunning the future, the car becomes a MOBILE HUMAN SPACE.

Kar-a-sutra car designed by Mario Bellini


Tuesday, October 21, 2014

DISCOVERY OF THE DAY: TOM KAY

Who was Tom Kay? He was an adventurer who loved motorbikes and deserts and foaming rivers. He was a conscientious objector who refused to do national service in the late 1950s. He was also fastidious, clever and humane. His buildings maximised illumination and habitation, and his discipline brought architectural students to peer into the nooks of his own home in Camden Town, north London. The masterpiece I would like to talk about on that post.
As an architect, he never wanted to develop a house style; each project scrupulously addressed the individual needs of brief, site and context. His output was not large, but it was diverse, ranging from houses and interiors to offices, studios and light industry.

His architecture? This is the house that Tom built for his own family, with his studio included. Probably, it was the first of his buildings to receive general acclaim because of the remarkable exercise in compression and sensitivity. It's sited in Murray Mews (Camden Town), backing onto a terrace of Victorian houses.

After initial planning refusal by the local authority who wanted to enforce a l0ft building line, Kay won an appeal enabling him to build right on to the street. The result is a house, made of secondhand London bricks, that is perfectly integrated into its urban surroundings.It's amazing how on a very small site Tom managed to insert three bedrooms, two terraces, the studio, a garage,garden... 
This house has been designed with an uncompromising logic that is in no way doctrinaire. After coming in through the virtually blank brick wall, it is astonishing to find the house full of natural light, often pouring from above. Every opportunity has been taken to maximize space, light and volume and levels on a small site, and the result is a truly innovative house.
I can only admire his work deeply and imagine how amazing would be living in a place like this cosy house. Take a look...



MARY LAUBE









When the title of the collection says everything:
Practical joy.