Saturday, February 14, 2015

OH LÀ LÀ

 


Le Corbusier un dia, fugint del racionalisme, va conèixer a Charles de Beistegui, un multi-milionari excèntric que col·leccionava obres d'art a meitat del segle XX i d'aquesta casualitat va nèixer un deliri d'habitatge que mai creuria capaç de descobrir. Un projecte paradoxal on caldria saber fins a quin punt posa Beistegui o el propi Le Corbusier. 
El projecte es tracta d'un àtic al cor de París des d'on es por contemplar la Torre Eiffel i l'Arc de Triomf. La part de les terrasses exteriors es troba encatifada amb herba, amb una llar de foc d'estil rococó, mobiliari i un espill. L'espill. Recorda un tant a una de les pintures de Magritte. En aquest espai Le Corbusier juga amb el surrealisme, pot ser impulsat pel desig del seu client capriciós però el que surt de tot açò és una cosa molt més potent. El jardí de l'àtic de Beistegui empeny l'experiència d'un lloc arquitectònic contra les definicions. Un lloc arquitectònic que crea tensions entre dins i fora, representades per l'espill. Cadascú que es reflexa en ell experimenta la seua existència com un dins i fora, com un mateix i el reflex d'un mateix. El propi acte de mirar-se a un espill és un intent de redescobrir-se. L'espill en l'àtic de Beistegui és la clau de l'experiència que ofereix.
L'àtic de Beistegui és un espai per a la formació. És com la sorpresa de conèixer a algú per primera vegada que saps que immediatament estimaràs. Aquest encontre inesperat és la font surrealista de bellesa.
L'espill també és com una analogia a Narcís reflexat en l'aigua. De la mateixa manera que el narcís  està obsessionat en ell mateix, el jardí de Besitegui és un espai obsesionat en l'espai. Un espai que parla sobre ell mateix i es forma d'acord al seu propi concepte relfexat en l'espill. 
Tot plegat es tracta de l'espai en el seu efecte mes contradictori   perquè qüestiona la causa i la localització del que conté.

I ara dieu-me, havieu intuït alguna vegada aquesta cara oculta de Le Corbusier?



Thursday, January 29, 2015

CITROËN KAR-A-SUTRA


Bellini cree que los coches actuales son espacios incómodos donde la gente, encajonada, no pueden disfrutar plenamente del placer sensorial del movimiento en un espacio abierto. Igualmente se muestra escéptico respecto a las caravanas actuales que, aunque diseñadas para la movilidad, se niegan a desarrollar ese aspecto del diseño y se limitan a crear un “hogar-dulce-hogar” sobre cuatro ruedas. 
Su prototipo es simplemente una caja transparente de acero y vidrio, con techo y paredes móviles que pueden ascender desde una altura “de viaje” de cuatro pies a una “vivible” de 7 pies. Cuando esto ocurre, el Kar-a-Sutra se convierte en un lugar sin posiciones fijas, donde una familia puede reorganizar libremente  de múltiples maneras unos cojines especialmente diseñados.
No tiene baño ni cocina, porque no pretende ser otra cosa que una cápsula de exploración que uno puede alquilar cuando llega al mar o la montaña (si es posible, según Bellini, con transporte público). Su diseño implica también, por tanto, un claro concepto urbano, reservando el coche para los desplazamientos locales y el transporte público para conectar ciudades.
To stretch out, sleep, smile, chat face-to-face, stand up, enjoy the sun, take photos, play cards, eat and drink, make love, buy a horse and a piano along the way... Forerunning the future, the car becomes a MOBILE HUMAN SPACE.

Kar-a-sutra car designed by Mario Bellini


Tuesday, October 21, 2014

DISCOVERY OF THE DAY: TOM KAY

Who was Tom Kay? He was an adventurer who loved motorbikes and deserts and foaming rivers. He was a conscientious objector who refused to do national service in the late 1950s. He was also fastidious, clever and humane. His buildings maximised illumination and habitation, and his discipline brought architectural students to peer into the nooks of his own home in Camden Town, north London. The masterpiece I would like to talk about on that post.
As an architect, he never wanted to develop a house style; each project scrupulously addressed the individual needs of brief, site and context. His output was not large, but it was diverse, ranging from houses and interiors to offices, studios and light industry.

His architecture? This is the house that Tom built for his own family, with his studio included. Probably, it was the first of his buildings to receive general acclaim because of the remarkable exercise in compression and sensitivity. It's sited in Murray Mews (Camden Town), backing onto a terrace of Victorian houses.

After initial planning refusal by the local authority who wanted to enforce a l0ft building line, Kay won an appeal enabling him to build right on to the street. The result is a house, made of secondhand London bricks, that is perfectly integrated into its urban surroundings.It's amazing how on a very small site Tom managed to insert three bedrooms, two terraces, the studio, a garage,garden... 
This house has been designed with an uncompromising logic that is in no way doctrinaire. After coming in through the virtually blank brick wall, it is astonishing to find the house full of natural light, often pouring from above. Every opportunity has been taken to maximize space, light and volume and levels on a small site, and the result is a truly innovative house.
I can only admire his work deeply and imagine how amazing would be living in a place like this cosy house. Take a look...



MARY LAUBE









When the title of the collection says everything:
Practical joy.





Sunday, September 28, 2014

SUNDAY INSPIRATION

 
 
 
 
 

Les fabuloses ceràmiques de Jennie Jieun Lee.

Wednesday, September 24, 2014

IN BETWEEN


Aquesta és una fotografia que heu de conservar en la memòria, com a arquitectes, per adonar-vos que, quan feu una columna, quan feu un mur, sempre hi ha alguna cosa passant ENMIG. I aquesta és, per suposat, una molt famosa fotografia, però per a mi és un simbol del treball d'un arquitecte.
Faces el que faces, sempre has de tenir açò en ment.

------------

This is the photograph you have to keep in your memory, as an architect, to realize that, when you make a column, when you make a wall, there is always something happening IN BETWEEN. And this is of course a very famous grat photograph, but for me is the symbol of the work of an architect.
Whatever you do, this is what you must have in mind.


Herman Hertzberger



Saturday, September 13, 2014

BULBASAUR ONLINE


Vull emetre un so de fàstig envers un tema que cada vegada em desinquieta més i més. Alguna vegada us heu parat a reflexionar quina és la relació entre dones i espai públic? No tardarem res en adonar-nos que el carrer no ens pertany i que milers de situacions ho confirmen dia rere dia, des del famós "fes-me una perduda quan arribes" fins al fet de mirar fins l'infinit i més enllà abans de posar la clau al pany. Si bé es tracta de comportaments no generalitzats, sí que suren de forma quasi invisible en les nostres consciències i els portem digerint de fa segles com robots en sèrie. Una educació basada en la por i la indefensió en molts dels casos ajuda, i si no, l'art,el cine i la literatura ja s'ocupen de recordar-ho. Llavors, qui es construeix una personalitat forta per deambular en l'espai públic?

Ostres, doncs deuriem. Deuriem sentir que el carrer ens pertany igual que a l'altre sexe, però per a això necessitem reaprendre-ho, escoltar-ho, llegir-ho i sobre tot veure-ho.


Text adaptat a partir de la lectura del fanzine Bulbasaur, editat a Barcelona i escrit per Blanca Miró, Mirena Ossorno i Andrea Albarado. Un recorregut pel feminisme amb col·laboracions d'Àngela Pujol, Elena Gallén, Monica Tomás, Victor Ginesta i entrevistes a Lucía Lijtmaer Arponera i Nathalie du Pasquier. 
Molt molt recomanable!!!