ADEU AL POETA DE LA CORBA

Fa relativament poc ha mort ell.

I us he de dir que ell era molt.

Ell, un dels pares de l'arquitectura moderna.

Ell, poeta espacial.

Ell que va trobar en l'arquitectura una forma d'expressar els seus ideals i de crear un món igualitari.

Ell que volia oferir al poble un regal ple d'optimisme.

Ell que va fer de la corba l'única possibilitat d'una utopia de l'espai.

Ell que estimava aquesta corba potser per la fúria incontrolable de fugir de les angulositats de la vida.

Ell el que no només es limitava a fer edificis i anava més enllà de projectar.

Ell, comunista convicte i ateu irreductible.

Ell humanista i inconformista innat.

Ell el que deia que la raó és enemiga de la imaginació.

Ell que somiava en substituir l'explotació, colonització i l'agressió
 per l'harmonia entre éssers vius i coses.

Ell que deia que l'optimisme era una cosa ridícula però va lluitar per la transformació social.

Ell que deia que "A vida é um sopro" amb la saviesa d'un home de 104 anys.

Ell que deia que el que importa es abraçar els amics, viure feliç i canviar el món, i res més.

( si teniu temps, aquest és un dels documentals que valen moltíssim la pena. Molt molt molt.)

" Se sabe que Oscar Niemeyer odia el capitalismo y odia el ángulo recto. Contra el ángulo recto que ofende el espacio él hizo una arquitectura liviana como las nubes, libre, sensual, que es muy parecida al paisaje, las montañas de Río de Janeiro. Esas montañas que parecen cuerpos de mujeres acostadas dibujadas por Dios, el día en que Dios creyó que era Niemeyer."

Eduardo Galeano